Saps aixecar-te del llit quan sona el despertador?
Escriure, aquesta és la finalitat bàsica d’aquest blog. Abans d’asseure’m davant l’ordinador m’he parat a pensar si hi ha cap altra influència que em porti fins aquí, si hi ha cap altre necessitat que em cal cobrir i de la que no en sóc conscient. No vull ser jutjat ni valorat, no sé si em ve de gust sentir opinions alienes a la meva vida, però sí he de reconèixer que rere aquest blog potser també s’amaga una mena de teràpia, el desig més o menys ocult d’obrir finestres, d’airejar la casa i passejar-m’hi en pilotes aprofitant que els veins no em coneixen. En qualsevol cas, repeteixo que la finalitat primera del blog és escriure i sentir-me obligat a fer-ho. Escriure per exercitar l’escriptura i escriure per desenvolupar la voluntat.
Sempre he cregut que havia nascut per escriure, potser hauria d’haver començat per aquí. És la meva més gran convicció i tinc pocs dubtes sobre ella. He nascut per escriure i el problema és que no escric. I com que no escric, la meva vida gira al voltant de la frustració que em provoca no escriure, i la frustració em dificulta anar on hauria d’anar, i la dificultat augmenta la frustració. Sóc conscient de la ràbia que em provoca anar per un camí que no considero el meu, sóc conscient que m’enfado amb el món quan és a mi a qui vull fotre d’hòsties i que maleeixo la meva vida quan m’hauria de maleir a mi per no saber-la portar. No sé a quin grau de defraudació amb un mateix s’ha d’arribar per entendre-ho, però per als no iniciats és tan clar com això: si la meva vida és escriure no fer-ho és atemptar contra mi.
Aquest blog és la prova mateixa del meu fracàs, de la meva tendència a l’evasió i a la vida fàcil. Ja fa mesos que vaig registrar-lo i, després d’entretenir-me tant com vaig poder buscant una imatge de capçalera, quan va arribar el moment d’asseure’m davant l’ordinador per escriure vaig deixar-me atrapar de bell nou per la mandra i la vida contemplativa… Fins avui.
Aquesta no és la gran inauguració que tenia en ment, però amb una mica de sort avui hauré despertat i la urgència m’haurà fet veure d’una puta vegada que ja és hora de posar-me en marxa i aixecar-me del sofà. No sé fins quan podré mantenir aquest atac de disciplina, no sé fins quan estaré per aquí, però si em coneguessis, sabries que l’haver vingut ja és tota una fita.
(photo by mioi http://www.flickr.com/photos/mioi/)
Deixa un comentari