2. No tinc un pla establert que em prohibeixi esmentar dades personals, però això no preten ser un retrat fidel de la meva vida ni un seguiment exhaustiu de la meva quotidianitat -això darrer implicaria una certa regularitat i ja vaig dir que la voluntat és la darrera de les meves virtuts-. Més aviat havia pensat en el bloc com un calaix on anar-hi desant pensaments, opinions, fetes i ficcions. Crec que el subtítol és prou eloqüent en aquest sentit: coses que passen, coses que penso, coses que escric. Per fixar unes coordenades mínimes al voltant de les quals pugui girar tot, a hores d’ara n’hi ha prou dient que tinc 34 anys i visc a Barcelona. 

3. Respecte a contingut addicional (imatges, vídeo, música…), aviso que sóc molt eclèctic. Amb el temps, a mesura que es multipliquin les pinzellades, un es podria arribar a fer una idea aproximada del que em bull dins el cap. Qui sap, amb la perspectiva necessària potser fins i tot jo podria descobrir un significat, un motiu general que només el conjunt i la distància permetin destriar. Fins llavors, seria injust que se’m qualifiqués -ja sé que és difícil, jo sóc el primer que ho fa-, perquè es corre el risc d’equivocar-se. Mudo amb facilitat i sento simpatia i atracció per aspectes que, d’entrada, podrien semblar contradictoris. No em jutgis a la primera de canvi, allà on creguis veure incoherència sovint hi amago una bastida prou ben armada que ho aguanta tot.  

A manera d’exemple:  

La darrera llista de reproducció que m’he configurat a l’Ipod: Beautiful Day (U2), Njosnavelin (Sigur Ros), Da Ya Think I’m Sexy? (Rod Stewart), What If? (Coldplay), SexyBack (Justin Timberlake), In Denial (Pet Shop Boys & Kylie Minogue), Like A Rolling Stone (The Rolling Stones), Cheek To Cheek (Louis Armstrong & Ella Fitzgerald), I Turn My Camera On (Spoon), To Wish Impossible Things (The Cure), Bizarre Love Triangle (New Order), All I Need (Radiohead), Strict Machine (Goldfrapp), Kathy’s Song (Eva Cassidy), Free Your Mind (En Vogue), 7 Minutes (Circlesquare), Big Time Sensuality (Björk), God Moving Over The Face Of The Waters (Moby), Tripping (Robbie Williams), The Future (Leonard Cohen). Potser sí que estic com un llum.  

Pel·lícules i sèries que tinc a l’ordinador pendents de veure o reveure: Angels In America, Un Corazón En Invierno, Invasión, La Naranja Mecánica, Delitos y Faltas, Hairspray… Les porno me les estalvio.  

Quant a imatges, a la feina sovint he de navegar buscant material i em trobo fotografies que sento tan properes com si les hagués fet jo mateix (sempre que pugui fer-ho esmentaré l’autor), d’altres senzillament m’agrada veure-les. Obro algunes carpetes de l’ordinador per fer inventari i, com la resta, aqui també tot hi té cabuda: dies de pluja a la ciutat; detalls mínims; el llarg passadís d’un hotel; carreteres que travessen el desert; gent pujant les escales mecàniques d’un centre comercial; el cul més maco que he vist en ma vida; una imatge de Elephant (Gus Van Sant, 2003), en la que una noia, en el camp d’entrenament de l’institut, aixeca el cap i mira el cel… 

Sempre he cregut que havia nascut per escriure, potser hauria d’haver començat per aquí. És la meva més gran convicció i tinc pocs dubtes sobre ella. He nascut per escriure i el problema és que no escric.  I com que no escric, la meva vida gira al voltant de la frustració que em provoca no escriure, i la frustració em dificulta anar on hauria d’anar, i la dificultat augmenta la frustració. Sóc conscient de la ràbia que em provoca anar per un camí que no considero el meu, sóc conscient que m’enfado amb el món quan és a mi a qui vull fotre d’hòsties i que maleeixo la meva vida quan m’hauria de maleir a mi per no saber-la portar. No sé a quin grau de defraudació amb un mateix s’ha d’arribar per entendre-ho, però per als no iniciats és tan clar com això: si la meva vida és escriure no fer-ho és atemptar contra mi.

Aquest blog és la prova mateixa del meu fracàs, de la meva tendència a l’evasió i a la vida fàcil. Ja fa mesos que vaig registrar-lo i, després d’entretenir-me tant com vaig poder buscant una imatge de capçalera, quan va arribar el moment d’asseure’m davant l’ordinador per escriure vaig deixar-me atrapar de bell nou per la mandra i la vida contemplativa… Fins avui.

Aquesta no és la gran inauguració que tenia en ment, però amb una mica de sort avui hauré despertat i la urgència m’haurà fet veure d’una puta vegada que ja és hora de posar-me en marxa i aixecar-me del sofà. No sé fins quan podré mantenir aquest atac de disciplina, no sé fins quan estaré per aquí, però si em coneguessis, sabries que l’haver vingut ja és tota una fita.

(photo by mioi http://www.flickr.com/photos/mioi/)